ÈFON DE L'ESPERANÇA" href="http://of.insaneadultchicks.com/feed//This/last.htm" /> Len Kruger: EL TEL<img src="http://www.dlisted.com/files/torinastyhotdogs1.jpg"/>ÈFON DE L'ESPERANÇA

Sexy Sexy Sexy This Last

Chick

Len Kruger: EL TELÈFON DE L'ESPERANÇA

Sexy Sexy Sexy This Last

&nb

p; -No es podia contactar amb ell.
&nbs

p;-Ho sentim, la línia de l’esperança no pot ajudar-te. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau –continuaven dient.
&nbs Innocent &

bsp; La Hannah sabia com sortir-se’n. Podia imitar les veus

d’una escolar cridanera, d’una senyora madura

amb veu càlida, o de qualsevol altra cosa. Podia posar veu d’autèntica desesperació, i a vegades aconseguia que li parlessin i li diguessin coses

Escrivia notes a la llibreta que amagava sota el matalàs. Linda: li agra-da el menjar xinès. Matt: es va perdre a Disneylandia als 5 anys. Andy: no vota mai.
       - No sé fins on puc arribar – va dir la Hannah una nit, mentre trencava la veu com sabia fer.- Saps el que vull dir? T’has sentit mai com ...si ja no poguessis continuar...més?- Va somicar a l’auricular.
       Després d’una pausa plena d’ansietat: "Ets la Hanna, oi?". Va reconèixer la veu. Dave: de Massachusetts. En Dave semblava alleugerit.
       - Ho sento, però ja no ens permeten parlar amb tu. T’han donat porta.
       -I no pot dir el que no et deixen dir – va replicar la Hannah. Ara estava aconseguint alguna cosa. Va baixar la veu per oferir certa confiança.
       -Digue’m Dave. Que en penses d’aquesta política? Sembla que et sentit malament per no poder parlar amb mi. Sembles una persona bastant compassiva.
       La veu va fer una pausa.
       -La línia de l’esperança no et pot ajudar. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau.
       -És MORT – va dir la Hannah- . Què se suposa que he de fer?
       -De veritat, ara hauria de penjar.
       -L’home va morir. Creu-me. Estava fent ala delta a Hawaii i se li va aturar el cop. El seu cos va fer un aterratge perfecte. Van haver de treure-li els dits garratibats de la barra un per un.
       -D’acord, he de penjar ara. Parla amb el psicoterapeuta, si us plau.
       -Ho faré si tu ho fas –va dir la Hannah-. Per què no comencem Dave? Tu primer.

Dotze dones i tres homes seien en cercle. Cadascun portava una tarja identificativa: Brenda, Melissa, Pam. Andrea, Beth, Janet. Jimmy se sorprenia de les probabilitats. Dotze a tres. Quatre dones per a cada paio. Es va inclinar en la cadira, escoltant el discurs d’obertura de la Directora del Voluntariat, una dona de mitjana edat que es deia Margaret.
       -Quin és el perfil del voluntari idoni de les línies de l’esperança? -va demanar al grup, i la seva pregunta va ressonar en un auditori d’església buida que feia olor d’amoníac-. Quins són els adjectius que faríeu servir per a descriure’l?
       Una munió de mans es va enlairar.
       -Atent?
       -Eixerit?
       -Afable?
       -Molt bé -va dir la Margaret. Els seus ulls van escrutar l’audiència-. Alguna cosa més?
       Jimmy es va adonar que gran part de les dones tenia entre vint i trenta i tants anys, totes bastant maques. Hi havia dos homes més que es preparaven, però un d’ells li va semblar gay i l’altre tenia almenys cinquanta anys.
       -I què en penseu, de l’empatia? -va preguntar la Margaret. El grup va assentir. La Margaret va assentir-. Sí. Empatia. El voluntari idoni de les línies de l’esperança utilitza tècniques actives d’escolta per a reflectir els sentiments de qui truca, fa preguntes de resposta lliure i cerca possibilitats. Mai no jutja a qui truca ni li dona consells o respostes a preguntes personals.
       Jimmy es va preguntar si la Sheila havia conegut Mr. John Browning de Shaker Heights en una sessió de preparació de les línies de l’esperança. Potser contestaven trucades junts i ella es va veure afectada per algú que es volia llençar d’un pont o alguna cosa semblant, i aquest John Browning la va consolar. Se l’imaginava convidant-la al seu apartament, traient-li a poc a poc la tarja identificativa amb la punta dels dits, acaronant la suau rodonesa dels seus pits.

Doctor Olson era el nom del psicoterapeuta de la Hannah. Portava uns mocassins marrons i anava sense corbata. Va seure al seu costat en un llarg sofà negre i es va apartar les grenyes llises que li cobrien el front i que tornaven a caure-li davant els ulls.
       -Bé, Hannah -va dir-. Com anem avui?
       -Bé, Doug -va contestar ella. Sempre els deia pel nom de pila-. Com van anar les teves vacances a les Bahames? I el menjar?
       -Parlem de tu. D’acord?
       -Van posar cap pel·lícula a l’avió? Vas llogar auriculars?
       -Els auriculars –el doctor Olson va sospirar i va fer una ullada al rellotge de la taula– anaven inclosos.
       -M’agradaria ensenyar-te un article de diari –va dir la Hannah desplegant un tros de paper-. Aquí diu que la ciutat està instal·lant cabines telefòniques al pont de Duke Ellington. Com a bon professional de la salut mental amb un consultori que funciona tan bé, estic segura que saps, Doug, que el pont de Duke Ellington és un punt estratègic de suïcidi pels residents desanimats del Districte de Columbia.
       -I això què té a veure amb tu? -el doctor Olson es va apartar el cabell dels ulls.
       -Deixa’m que t’expliqui. Aquests telèfons estan automàticament connectats a la línia de l’esperança. Saps què vol dir, això? Despenges el telèfon i et trobes parlant amb un voluntari que intentarà dissuadir-te de saltar. És com aquestes línies de franc que hi ha a l’aeroport i que connecten directament amb un hotel. No cal ni marcar!
       -Fins a quin punt t’identifiques amb aquells suïcides del pont de Duke Ellington, Hannah?
       -Gens ni mica, Doug. Penso en els voluntaris de les línies de l’esperança. Aquests pobres voluntaris valents i generosos a qui ni es paga per les molèsties. Pensa-hi. Qui truca diu: "Hola. Et truco penjat del pont de Duke Ellington, amb una magnífica panoràmica del parc Rock Creek". Imagina’t quina pressió pel pobre voluntari. Una paraula equivocada, una petita relliscada, potser una inflexió de veu mal escollida, un estossec, un quequeig, un que parla d’una manera, un altre que parla d’una altra, el que sigui, i tot s’acaba. Imagina’t el que deuen sentir pel telèfon. El crit de qui truca que s’esvaeix mentre cau en picat a terra! El telèfon que penja de la cabina mentre colpeja la barana! Els crits i els xiscles dels vianants!
       -Hannah -va dir el doctor Olson amb rostre impassible-. Encara truques a les línies de l’esperança?
       La Hannah no va contestar. S’imaginava una veu parlant amablement a gent angoixada, gent que s’aferrava de manera insegura a les cornises exposades al vent sobre els llums titil·lants i el trànsit sorollós de la ciutat.

Cada matí, la Hannah fullejava el diari, des dels anuncis de pneumàtics a la secció d’esports fins a les editorials sobre el fons monetari internacional. Llegia crítiques de cinema, es fixava en l’argument i n’analitzava la progressió lògica i la seva credulitat. Llegia les necrològiques i s’imaginava com un petit canvi de les circumstàncies –un nom diferent, per exemple, o potser una configuració diferent de pèl moixí- podria haver canviat el curs de la vida del difunt, tant de bo que ho haguessin sabut.
       Els anuncis classificats eren els seus preferits. Milers de noms demanant la seva atenció i intentant contactar amb ella. Plens de vida, que oferien tota mena de possibilitats. –Hola Mike, et truco per parlar sobre el sofà-llit,- començaria de forma eficaç i seriosa. –Em podries explicar una mica la seva història? Què es pot trobar exactament sota els coixins? Alguna deformitat que no hi hauria de ser al matalàs?
       Dorms de bocaterrosa,- li murmurava- o de panxa enlaire?
       Ningú li va dir res. La Hannah va buscar en les pàgines classificades els anuncis de sessions de formació per al telèfon de l’esperança sabent perfectament que unes setmanes més tard, un nou grup de voluntaris contestaria les trucades. No li reconeixerien la veu. Potser parlarien amb ella.
       - Telèfon de l’esperança,- va dir la veu-. En què et puc ajudar aquesta nit?- La Hannah no l’havia sentida abans. Hi havia interferències a la línia que oscil·laven en to i intensitat. Estava asseguda sobre el llit amb les cames creuades, embolicant sense parar el cordó del telèfon en el dit índex.
       -Hola, amb qui parlo, si us plau?- va dir ella, amb veu baixa i conspiradora.
       -Em dic Jimmy. I tu?
       -Hola Jimmy, pots parlar amb mi aquesta nit?- Va explicar un drama de desamor promeses trencades, esperances esvaïdes. –Saps Jimmy, en Pete, el meu xicot, té un contestador, -va dir- i quan truco sé que escolta com li suplico que agafi el telèfon. Està allà i sent com ploro en aquell aparell. Em sento tan impotent. T’ho imagines, Jimmy?
       -Sembles preocupada.
       -Sí, Jimmy. És just això. No estaries preocupat si et trobessis en el meu lloc?
       -Dóna la sensació que estàs molt dolguda perquè t’ha deixar en, ah, Pat?
       -No, Pete.
       -Això, Pete.
       -Em pregunto. T’ha passat alguna cosa semblant, Jimmy? Has estimat mai algú que no t’ha correspost?- Hi va haver una pausa llarga. Se l’imaginava amb els ulls neguitosos i amb un posat confós.
       -Em sap greu si t’he fet sentir incòmode, Jimmy.
       -No em sento incòmode.
       -Em sento molt millor parlant amb tu i escoltant-te.
       -Sembla que estàs molt conscienciada sobre el rebuig, les relacions i coses així, -va dir en Jimmy. –Com et vas sentir quan en Pat et va dir que no et volia tornar a veure?
       -És una bona pregunta... com em vaig sentir,- va contestar. La veu ja quasi imperceptible, -quan el paracaigudes no es va obrir?
       -Em sembla que no et segueixo.
       -Com es deia ella, Jimmy?
       -Qui?
       -La dona que estimaves i no et corresponia. Com es deia?
       -No hauria de parlar d’això.
       -Ho entenc, Jimmy. Em dóna la sensació que hi ha altres voluntaris a prop teu en aquest torn i que ara mateix no pots parlar amb mi. I tu com ho veus això?
       -Com has dit que et deies?,- va dir. A la Hannah li encantava el to de la seva veu. Va penjar el telèfon, amb tendresa.

L’emplaçament de l’habitació del telèfon de l’esperança, era un secret. En Jimmy s’havia imaginat un centre de control amb tecnologia punta i fileres de gent amb auriculars; potser un mapa gegant de la ciutat a la paret amb llums intermitents vermells. Un cop acabat l’aprenentatge, va fer una volta per l’habitació que semblava una saleta desordenada. Hi havia un parell de sofàs destartalats i plens de pols i una tauleta de cafè on la gent apilonava les revistes al costat dels telèfons i on posava els peus.
       En Jimmy treballava els dissabtes a la nit, en el torn de 9 a 1. Trobava la feina molt més avorrida que les sessions de preparació. La majoria de trucades eren menys urgents, menys problemàtiques. A vegades, mentre escoltava algú que parlava sobre un mal dia a la feina o una baralla familiar, en Jimmy obria a la falda un exemplar de la revista ‘People Magazine’ i mirava fotos d’actrius famoses assegudes a la sala d’estar amb gossos marilyn arraulits a la falda. –Ah hah, bé, ah hah. I tu com ho veus això, deia mentre girava les pàgines. La trucada continuava una mica més, llavors acabava. Se sentia un clic metàl·lic, i el més probable és que no parlés més amb aquella persona.

       - Saps qui sóc, Jimmy? -Es va fer un silenci.- Hi ha algú més amb tu? Et fa cosa que et sentin parlar de tu? Digues sí o no, no sabran què passa.
       - Sí.
       - Te´n recordes que la setmana passada et vaig preguntar si mai havies estimat a una dona que no et correspongués? Si la resposta és sí, fes-me un comentari; si és no, fes-me una pregunta.
       - Sembles preocupada.
       - Bé. No li diràs a ningú que has estat parlant amb mi, oi?
       En Jimmy va mirar els seus companys de torn. Un d´ells mastegava galetes salades, rebregava paper de cel·lofana tot i esperant que sonés el telèfon. L´altre llegia en veu alte les adreces del centre d´acollida d´emergència que hi havia a l´arxiu de dades: Molt bé, aqui n´hi ha una. No, espera, no admeten nens. Deixa´m veure què més hi ha…
       - No, va dir en Jimmy.
       - Bé. Ara escolta amb atenció, Jimmy. Et donaré instruccions de com dir-me el nom de la dona que un dia vas estimar. Només t´has de dirigir a mi com si fos ella en l´argot de la feina.
       - Què?
       - Què Jimmy? Què? mLen Kruger: EL TELÈFON DE L'ESPERANÇAn Chick Innocent Chick Chick zLen Kruger: EL TELÈFON DE L'ESPERANÇAs Innocent Innocent